La Tiana mística

Cartoixà de Santa Manira de Montalegre / gemmalinan

 

La Tiana Mística

Tiana és un poble amb una llarga tradició religiosa. Església, ermita, convents i capelles, formen una teranyina mística de la que en surten diverses passejades. Si feu tota la teranyina d’una tirada i a peu us haureu guanyat el cel. Us proposem petites rutes. Les podeu fer a peu, en bicicleta, o fins i tot, els més mandrosos, podeu fer alguns trams en cotxe o moto.

1-filled-xl

De la vida a la mort

Els dos principals llocs de culte tianenc són la Parròquia i l’ermita de l’Alegria. Alguns hi passen al néixer i al morir. I la gran majoria de tianencs acaben a Can Cirera, com popularment es coneix el cementiri, per la seva proximitat a la masia de Can Cirera.

Us expliquem avui la seva història tot passejant. Amb menys de 20 minuts haureu fet el 1’39KM.

 

Comencen la ruta al centre, a la Plaça de l’Església.

Església de Tiana-2

La Parròquia de Sant Cebrià és un edifici format per una sola nau acabada en un absis semicircular amb capelles laterals que es comuniquen per un passadís i cobert per una volta escarsera suportada per arcs diafragmàtics. Exteriorment reflecteix fidelment l’estructura interior. Destaca la composició de la façana, de tipus historicista, amb elements neogòtics com els pinacles, els arcs ogivals de les obertures, la traceria, etc., i amb elements romànics com les arquivoltes de mig punt de la portada principal i els arquets cecs que envolten tot l’edifici. És també important remarcar l’ús de la pedra i el maó vist en tota la construcció- L’alçada exterior de l’edifici és quasi desproporcionada i aquesta impressió s’accentua degut al seu gran campanar de base octogonal.

 

campanar_obres

Els tràmits per comen per començar a fer la nova església que havia de substituir l’ermita de l’Alegria com a Parròquia van començar el 1850, per l’edifici no es va acabar i consagrar fins el 1886. Dins hi trobareu una petita joia. El retaule barroc.

Retaule barroc

Retaule barroc

 

El retaule està dedicat a la Mare de Déu del Roser. El va encarregar Josep Tramullas l’abril de l’any 1645 i va trigar 10 anys en fer-lo. Forma part d’un tríptic del qual, a més del de Tiana, només s’ha mantingut el de l’altar Major del monestir de Santes Creus, a Tarragona. El tercer retaule, de Valls, ha desaparegut. Inicialment el retaule de Tiana estava a l’ermita de l’Alegria. L’any 1909 es va traslladar a la Parròquia.  Al començament de la Guerra Civil, l’any 1936, el van desmuntar amb la intenció de cremar-lo, el van apilar en un racó de la mateixa església i va quedar oblidat. Acabada la guerra, es van recuperar les peces que faltaven. L’any 1944 el van reconstruir i la imatge de la Mare de Déu del Roser la van substituir per una de més petita i no gaire semblant a l’original.

 

Enfilem Edith Llaurador, fins la Catequística

És un edifici del bisbat on antigament s’hi feia catequesi. Es tracta d’una construcció que ha patit notables transformacions malmetent la seva estructura original. Parlem d’una nau coberta per una teulada a dos vessants, i a la qual, lateralment, se l’hi ha afegit un annex posterior. La composició de la façana ha estat totalment modificada: els finestrals originals s’han encegat, i just al bell mig s’ha construït una cabina feta de totxanes, destinada a projeccions de cinema, i a la qual s’accedeix per una escala exterior, que distorsiona totalment el conjunt. Crida l’atenció l’ús del maó i la maçoneria a la part inferior, així com els coronaments escalonats de la part superior. Originalment presentava totes les obertures amb arcs escarsers.

catequistica

La Catequísitica va ser durant molts anys el centre neuràlgic del poble. S’hi feia teatre, més tard cinema, i és on va néixer el bàsquet tianenc. Aquí s’hi feia “L’Estel de Natzaret”, els pastorets cantats que també es representen a Mataró. Actualment a la Catequística s’hi beneeixen les palmes i els palmons i s’hi fan calçotades i algunes festes puntuals que organitzen les entitats. A la Catequística també s’hi vota. És un dels col·legis electorals del poble.

 

Carretera amunt, cap a Can Cirera.

Un cop a Can Gosch agafeu el camí del cementiri.

cementiri

 

La tanca del cementiri és un mur de pedra encalat (ara, pintat de blanc). El portal és rectangular coronat per un frontó blanc amb una porta d’accés de fusta i reixa de ferro. En el portal hi ha un escrit en negre i vermell: “Mortui Oui In Dominio Moriuntur”.

Originàriament, la porta estava escortada per dos grans xiprers. El foc del 1994, en va cremar totalment el de la dreta. Actualment només hi ha el de l’esquerra.
La coberta dels nínxols és plana, de rajola ceràmica. Els nínxols es distribueixen al llarg del passadís i la part de darrera d’aquest en columnes de cinc. Els forats originals dels nínxols són voltes de maó de pla; la façana està pintada de blanc i amb la inscripcció en negre. Els moderns han desvirtuat la forma tradicional, introduint plaques quadrades de marbre o granit.

cementiri_interior

Al costat de l’entrada hi ha un mausoleu de la família Jordana amb una petita capella davant. A la part de darrera, hi ha tombes excavades al terra.

Entre aquestes tombes  hi destaca el panteó familiar fet construir per Mercè Vidal i Xaus l’any 1920. El disseny és de Joan Amigó, arquitecte i autor d’altres interessants mostres d’art funerari al cementiri de Badalona.

panteo

 

Uns metres més enllà trobarem l’ermita de l’Alegria.

És una petita església de només una nau, de planta rectangular acabada amb un absis poligonal. A la part posterior dreta de l’edifici, destaca especialment el seu campanar amb planta quadrada, la base del qual està fiada a dins l’església. Uns finestrals ogivals s¡obren a la part alta, culminada amb merlets i una teulada amb quatre vessants molt inclinats, fruit d’alguna reforma posterior. La façana, molt retocada, fuig de l’estil gòtic i és d’una absoluta simplicitat: un òcul a la part superior, i una porta amb la llinda i els brancals de pedra. Hi ha annexos posteriors a la part dreta de l’edifici, especialment unes torretes llanternes d’estil barroc.

Alegria

L’ermita de l’Alegria va ser l’antic temple parroquial de Tiana,  consagrat l’any 1104 i refet a la seva totalitat a l’alta Edat Mitjana, amb el mateix estil gòtic que es conserva a algunes de les seves parts. Posteriorment hi van fer noves reformes: sobre la llinda de la porta principal hi ha inscrita la data de “1729”. L’any 1886, oberta la nova Parròquia de Sant Cebrià, l’altar i la imatge de la Verge queden tancats i oblidats al temple primitiu. L’Any 1908, Mossèn Jaume Via inicia la restauració del temple, el torna a obrir i es fa el primer Aplec de dilluns de Pàsqua. L’any 1943 El Bisbe beneeix una nova imatge de la Verge després que la original es cremés durant la Guerra Civil. La Cartoixa de Montalegre dona la campana per a l’Alegria el 23 d’abril  del 1962 i el mateix any  l’arquitecte i pintor Ignasi Maria Serra Goday fa lespintures de l’absis central. Les completaria entre el 1972 i el 1973.

 

Alegria_pintures

 

L’Alegria s’obre un cop a l’any per a tothom: El dilluns de Pàsqua per fer-hi l’aplec.  La resta de l’any només s’obre per als casaments.  No s’hi bateja (la pica original és a la Parròquia) i s’hi fan molt pocs enterros L’últim, va ser el de l’ex conseller tianenc, Pere Esteve, l’any  2005.
2-filled-xl

El Triangle de les Bermudes

 

monges

Tiana està just en mig d’un triangle molt curiós custodiat per tres convents:

Les Carmelites, les Franciscanes i les filles de la Caritat.

 

A la Riera de Tiana, hi ha el convent de les Filles de la Caritat

Heu d’anar fins a baix de tot, al número 7. És un edifici amb planta rectangular i tres plantes, una baixa i dos pisos, cobert per un terrat transitable, al centre del qual s’aixeca una torreta de planta quadrada. Destaca, d’una manera especial per la decoració del seu coronament superior, amb merlets, així com el treball de les mènsules de la cornisa. Totes les obertures s’ornamenten lateralment amb elements florals, i s’ordenen de la següent manera: finestres dividides per una columneta a la planta baixa, tres balcons al primer pis, i finestres de més reduïdes dimensions al pis més alt. Sota el balcó principal hi ha alguns esgrafiats amb temes florals, d’estil típicament modernista.

foto (13)

L’antiga propietat la va vendre i després se la va quedar la dels nous propietaris, que era membre de la comunitat religiosa a la qual avui pertany. Més tard s’hi van afegir nous edificis per a una residència per la tercera edat i per a guarderia d’infants.

Seguiu riera amunt. Fins a  les escales del barri de Sant Bru.

Hi trobareu el convent de les Carmelites Descalces.

 

sant bru 003

És un convent de clausura que domina tot el barri de Sant Bru; situat en una posició elevada. D’una banda destaca pels seus grans volums arquitectònics i per l’altra per la nuesa i simplicitat de les serves formes. El conjunt es distribueix al voltant de l’església que el domina: una sola nau rectangular coberta per sues vessants; una façana de grans dimensions només ocupada per una obertura circular, la porta i dues motllures d’arc de mig punt, al centre de les quals hi ha tres figures de terracotta. En una construcció annexe destaca una porxada lateral. Tot el conjunt està arrebossat de color blanc. L’edifici es va construir l’any 1883.

Només hi poden entrar alguns privilegiats. Algunes núvies encara els hi porten els ous tot esperant que el dia del casament no els hi plogui. Les monges els recullen pel torn, una finestra giratòria, que impedeix veure més enllà dels barrots que la protegeixen.

Si seguiu la carretera anirem a l’últim convent.

franciscanes

La casa d’exercisis Immaculada o les Franciscanes del Sagrat Cor és  un edifici religiós;  una planta rectangular i l’alçat es compon de baixos, dos pisos i està cobert amb una teulada de dos vessant amb el carener paral·lel a la façana principal. Resulta interessant degut a la utilització combinada de pedra i maó, a la vista; els murs, de maçoneria, i totes les obertures, així com els angles i sanefes, o línies exteriors, que marquen la separació entre els diferents pisos, estan realitzades amb maó. Cal fer notar que les obertures originals, amb arcs de mig punt i ogivals, estan cegades parcialment, de manera que s’han obert als espais inicials, finestres rectangulars de més petites dimensions.

 

capella_franciscanes

 

El convent té una capella d’una sola nau, de planta rectangular i petites dimensions i coberta per una teulada a doble vessant. Presenta un absis semicircular en un dels extrems. L’entrada principal es troba situada lateralment respecte de l’eix longitudinal i està precedida per un pòrtic suportat per quatre arcs de mig punt que reposen sobre columnes i un sòcol. Damunt la teulada hi ha una petita espadanya que serveix de campanar. Tot el conjunt està arrebossat.

 

3-filled-xl
Passar el rosari a casa

El passat agrícola de Tiana ens ha deixat moltes masies disseminades. Algunes d’elles, tenien la seva pròpia capella i encara avui, algunes continuen dretes, tot i que fa anys que no veuen la llum.

Sortim de Can Gaietà

A Cals Frares hi trobarem mig amagada la capella de la casa pairal. La capella, és de planta rectangular i una sola nau. El coronament ha quedat dins un mur més alt degut a la construcció d’un passatge directe entre la casa i la capella. Aquest coronament curvilini que combina les línies còncaves i convexes és l’únic element que dóna una mica de dinamisme i ritme a la petita construcció. La porta d’entrada presenta la llinda i els brancals de pedra. Al bell mig de la façana hi ha una finestra ovalada i a ala part superior es pot veure una empremta circular sense que en l’actualitat s’hi distingeixi res a l’interior.

 

capella_bach

 

Seguim per can Gaietà, fins el Casino i seguim Edith Llaurador amunt.

Trobarem la capella de Ca la Godó. Tot i que està ben a la vista i hi haurem passat mil cops per davant, en sabem ben poca cosa d’aquesta capella. Està dedicada a la Mare de Déu de Montserrat i l’any 1984 encara estava en culte.

 

capella_dtorFabregas

 

Enfilem la carretera de la Conreria, direcció a Can Sentromà

capella_setroma

La capella de Can Sentromà  és de planta rectangular i coberta per una teulada a doble vessant. Està coronada per una espadanya de factura recent. Malgrat estar molt restaurada, conserva elements primitius d’una època preromànica, anterior a la construcció que avui es conserva: és el cas de la llinda de pedra amb el Crismó i una mà beneint i que prové d’una capella situada en estrats inferiors. L’exterior no té cap interès i l’interior està decorat amb pintures de l’any 1929. De la capella romànica tant sols queda l’absis amb restes de pintures murals amb escenes de la crucifixió de Crist. Aquestes pintures, considerades de finals del segle XI o principis del XII, són úniques al Maresme. Existeix una escriptura de l’any 1068 que ja esmenta la capella de Sant Romà. Posteriorment, una butlla papal d’Urbà II (1088-1099), la cita al confirmar els drets del Monestir de Sant Cugat del Vallès. Els elements preromànics se situen al segle VI.

 

3-filled-xl

La vall del silenci

Però si a Tiana hi ha un edifici únic a Catalunya és la Cartoixa de Montalegre. Un monestir medieval de l’ordre de Sant Bru on no hi poden entrar les dones i on els monjos han fet vot de silenci.

cartoixa2

Conjunt d’edificis religiosos dividit en tres sectors. El primer està habitat per conversos, amb porteria, fusteria i al tres dependències. El segon té dependències comunes, com l’església, bastida el 1415-63, gòtica, amb un portal afegit el 1625, el menjador, la sala capitular i les capelles entorn un petit claustre. El tercer sector és el destinat a la vida eremítica, està format per dos grans claustres amb 30 cel·les al voltant. El primer sector fou acabat el 1448, amb la cel·la prioral i 16 cel·les per als monjos, i el segon fou construït unit al primer, el 1636, amb 13 noves cel·les.

450px-Cartoixa_de_Montalegre_-_entrada

 

La Cartoixa té una església. Està  formada per una sola nau alta i esvelta, de 35,40 m de llarg per 8,4 m d’amplada. No presenta capelles laterals, com mana la norma dels cartoixans. La nau està coberta amb tres voltes de creueria ogivals i el presbiteri amb una volta d’arestes que conflueixen en una clau, Dos fragments de mur i una reixa separen el cor dels cartoixans i el dels aliens a l’orde. A l’esquerra de l’absis hi ha la sagristia i, al fos del presbiteri s’obre el Sagrari. La porta principal del temple és d’estil gòtic, molt ben treballada, amb arquivoltes molt fines i dos pinacles adossats al mur que la flanquegen.

4 T

El Monestir té 3 claustres. El més antic és el més petit i es comunica directament a l’església, és quadrat, de 17,5 m de costat, amb sis arquets a cadascun d’ells, suportats per columnes cilíndriques, amb basa i capitell octogonals, sense escultura. Els arcs estan agrupats de tres en tres sota un arc exterior. Les voltes són ogivals amb arestes vives. El claustre central mesura 53,7 m de costat i l’últim fa 53,7 m x 46,5 m. Ambdós presenten columnes i voltes similars a l’anterior.

Claustre

Estan envoltats de cel·les individuals, que encara que molt senzilles presenten una petita sala amb xemeneies, una alcova, menjador, lavabo i jardí. Es combina la pedra dels elements arquitectònics amb el maó dels murs. Entre els dos claustres hi ha una torre de defensa medieval, restaurada, procedent de la primitiva construcció.

torrassa

La Cartoixa té una torre de defensa de planta rodona que possiblement pertanyia a una antiga masia. Actualment forma part de les dependències de la Cartoixa de Montalegre. Modificada a la seva part superior amb uns acabats i una teulada d’èpoques més recents. Conserva la corsera i diverses espitlleres.

cartoixans2

Els cartoixans de Vallparadís (Terrassa) s’establiren el 1415 a l’antic priorat femení de Montalegre, mentre construïen al seu peu un monestir. Els cartoixans de Sant Pol (Maresme) s’hi reuniren el 1434, any en que es començà a construir el monestir actual, que tingué la seva màxima esplendor als segles XVII i XVIII. El 1441 adquirí el domini sobre Tiana. La desamortització feu que s’abandonés definitivament el 1835. El 1901 s’hi instal·là una comunitat de cartoixans francesa, després d’adquirir totes les terres. Després de la Guerra Civil s’establí una comunitat de monjos catalana.

 

Bibliografia: Catàleg del Patrimoni Arquitectònic i Ambiental de Tiana, LXXV Anys de l’Aplec de la Mare de Déu de l’Alegria i Patrimoni.gencat Arquitectura.

Fotos: Josep Mª Tondo, Conèixer Catalunya, Rosa Esteve, Cartoixa de Montalegre i La Local.