L’Albert Freixes i el Roger Arjona són, sens dubte, dues de les persones que més bé coneixen la Sala Albéniz ja que en són tècnics des de fa molts anys. Hem parlat amb ells perquè ens expliquin la seva visió sobre els arranjaments que li calen a la Sala. La seva veu és especialment rellevant, ja que no només són tècnics de la sala tianenca sinó que, també, són professionals del món del teatre a Barcelona.
Tots dos identifiquen que les mancances de la Sala es troben a diferents nivells: estructurals, d’equipament i de gestió de l’espai. El primer problema que identifica Albert Freixes, en “Iaio”, és la nomenclatura: considera que el terme “Sala” és massa general, i que anomenar-la “teatre” seria un primer pas per concretar els canvis que li calen. En la mateixa línia, senyala el fet que la sala no està senyalitzada pel poble. Ni tan sols dins del Casal. Tot això s’emmarca dins d’un tema que tots dos tècnics mencionen diverses vegades durant l’entrevista: la visibilitat del teatre i la seva promoció.
Freixes lamenta que l’Albéniz no tingui cartellera fora del teatre on s’hi pugui veure les pròximes obres que s’hi faran, de la mateixa manera que tampoc té imatge ni una web pròpia. Escoltem-lo:
En aquest sentit, en Iaio pensa que el futur de la Sala Albéniz passa per un canvi de plantejament sobre el seu potencial. Programar espectacles professionals, creu ell, seria el primer pas per incentivar l’activitat cultural del poble i donar rendibilitat al teatre.
Pel que fa als problemes estructurals, Freixes menciona canvis que caldria fer als voltants de la Sala Albéniz i ens parla d’un inconvenient en el moment de preparar el muntatge d’un espectacle: fora de la sala no hi ha zona de càrrega i descàrrega fet que, a part de dificultar els transport de decorats, és perillós per aquells i aquelles que han de transportar material dins la sala:
En l’àmbit d’equipament tècnic, tant Arjona com Freixes senyalen que, malgrat que ha anat millorant amb els anys, la velocitat en posar-se al dia és lenta. Les mancances tècniques sovint suposen inversions significatives per part dels grups de teatre amateurs que hi presenten obres. Roger Arjona ho explica:
Tal com ja senyalaven a La Local les entitats usuàries de la Sala Albéniz, Arjona i Freixes reiteren que l’espai no compta amb les condicions bàsiques d’un teatre: insonorització, un terra pla, la possibilitat de fer fosca quan hi ha representacions o butaques en bon estat. Albert Freixes ens explica quin és el problema, en termes de seguretat, de no tenir un terra pla:
També consideren que la Sala hauria de comptar amb una persona contractada que se’n fes càrrec. El fet que aquesta figura no existeixi, lamenten, fa que els tècnics hagin de treballar-hi moltes més hores de les que impliquen els muntatges que s’hi fan.
Per acabar, Arjona fa una reflexió interessant sobre el concepte del teatre amateur, que és l’ús principal que té la Sala Albéniz actualment. Segons ell, el fet que els actors sobre l’escenari siguin amateurs no implica que la tècnica hagi de ser de baixa qualitat. La tècnica sempre és professional, afirma, es destini a qui es destini i, per això, ha d’estar en les millors condicions possibles, creu Arjona.
Per la seva banda, Albert Freixes afirma que no pretén fer una crítica a l’equip de govern actual sinó que, en realitat, diu, el manteniment de la Sala Albéniz hauria de tenir un pla que depassés els diferents equips de govern per tal que pogués tenir una estabilitat i coherència en el temps.
Al proper capítol d’aquest monogràfic de La Local recollirem l’opinió de l’actual regidora de Cultura, Núria Blasco, usuària, a més, de la Sala Albéniz.
