Totes elles estan orgulloses de ser dones treballadores, malgrat que algunes van començar als 12 i, fins i tot, als 8 anys a treballar.
Cinc dones de Tiana han explicat a La Local com va ser la seva arribada al món del treball, a diferents dècades: una els anys 40, una altra la dècada dels 60 i la resta els anys 70. En tots els casos, les famílies necessitaven els diners que elles van començar a aportar a les llars, unes més i altres no tant. Però totes cinc asseguren que haver treballat els ha donat independència, fins i tot aquelles més grans. Qui són aquestes cinc dones?
La Geli, infermera jubilada:
La Geli, va tenir la sort de poder estudiar Infermeria, en una època, els anys 60 i, sobretot, en un lloc, la ciutat de Zamora, on poques dones podien triar de què treballaven i, encara menys, podien decidir estudiar. Però la seva família li va donar suport, tot i que van haver de fer un esforç econòmic:
La Geli va ser l’única que va emigrar: la resta de les seves companyes d’Infermeria es van quedar a Castella. Ella va acabar treballant a l’hospital de Bellvitge, ja a la dècada dels 70. A Catalunya, assegura, l’accés de la dona al món laboral estava a anys llum de la seva terra i, per això, s’hi va sentir molt a gust.
La Maria, extreballadora de la fàbrica de ceràmica de Montgat:
La Maria va treballar des dels 14 fins els 22 anys. En contra del que pugui semblar, a ella li hagués agradat seguir a la fàbrica sempre però en aquella època, els anys 50, a la classe social a la qual pertanyia, les dones, quan es casaven, deixaven de treballar remuneradament si el marit podia aportar suficients diners a la llar:
La Maria assegura que l’any 49, quan ella va començar a anar a la fàbrica “no era especialment dur treballar-hi” malgrat que, en el seu cas, va significar deixar els estudis.
La Teresa, cuidadora de gent gran i venedora de plantes… tot des de casa:
La Teresa, tot i que durant moltes èpoques no va rebre cap salari per la seva feina, es va fer un fart de treballar… des de casa. Si encara ara la cura de persones grans o malaltes no està reconeguda, fa quatre dècades la cosa encara era pitjor, assegura:
Tot i que amb un sentit de l’humor a prova de tot, la Teresa creu que “encara ara, tot passa per la dona, i això no és just”. Per sobre de tot, aconsella a les noies joves “que per poc que puguin, treballin, que no s’estiguin a casa”.
La Mariàngels, botiguera encara en actiu malgrat tenir més de 65 anys:
A casa els Vilaró, com tants d’altres botiguers, els vailets començaven molt joves a treballar: la Mariàngels, que pertany a la segona generació de Can Vilaró, va començar quan encara no havia fet els 12 anys, els estius, repartint gènere:
La Mariàngels va seguir treballant tota la seva vida sense, per exemple, tenir llicències de maternitat: recorda que s’enduia a la botiga la seva filla, ben petita, i quan li tocada donar-li el pit parava i l’amamantava a la rebotiga. Després tornava darrera el taulell, on encara segueix despatxant. Té molt clar un consell per a les més joves: que treballin si poden. Si no, després, la vida passa factura, assegura la Mariàngels.
La Rosa, treballadora familiar en actiu:
El cas de la Rosa és dels que no harien de seguir passant: va començar a treballar amb només 8 anys, cap a finals dels anys 60. Quan plegava de l’escola, anava cap a la fàbrica. Només va poder estudiar fins els 13, però va aconseguir reprendre els estudis anys després, quan ja havia fet els 30:
La Rosa, encara en actiu, té ganes de jubilar-se “i parar una mica, perquè realment estic esgotada” assegura. Ara bé: té clar que ha gaudit totes les feines que ha fet al llarg de la seva vida.
