Generacions senceres de famílies tianenques, però també de Montgat i la rodalia, segueixen pujant cada Dilluns de Pàsqua a l’ermita de l’Alegria. És l’Aplec de l’Alegria. Aquest any no ha estat cap excepció i, com sempre, s’ha començat passant el rosari, fent l’ofrena floral a la Mare de Déu de l’Alegria. Després ha seguit la missa cantada -amb l’ermita força plena, tant de persones creients com de no creients- i el cant dels Goigs de la Mare de Déu de l’Alegria.
En caure Setmana Sant tan tard, enguany la forta calor ha estat una inesperada protagonista.
Hi ha molta emoció, records i tradició en aquesta trobada tan tianenca. Algunes de les persones participants aquest dilluns ens expliquen les seves raons per seguir pujant a l’Aplec:
Acabada la missa, desenes de persones han volgut passar a tocar o a pregar-li a una de les dues mares de Déu de l’Alegria: la vella, a una dels laterals, i la nova, que és la que es pot contemplar a l’altar de l’ermita.
Un cop fora, l’esplanada de l’Alegria ha tornat a ser l’epicentre de la tradicional ballada de sardanes, acompanyada de la coca beneïda. Era, com cada any, el moment de retrobament de moltes persones que fa mesos o, fins i tot anys que no s’han vist. I és que l’Aplec fa també una simbòlica funció de cohesió de la vida social tianenca, a més del clàssic joc de miralls de mirar i ser vist -o vista… fins l’any vinent.
Com ja ve sent habitual els darrers anys, un servei gratuït de busos entre 9h i 14.30h ha cobert el trajecte entre l’Alegria i la Plaça Jordana, i a la inversa. Malgrat això, molta gent -molta més que l’any passat- ha preferit pujar a peu i gaudir de la natura i el bon temps, gairebé estiuenc.
