L’Associació Esportiva Futsal Tiana compta amb l’únic equip de futbol sènior de noies del poble. Tot va començar dos anys enrere quan les jugadores es van conèixer fent futbol. Després d’algunes desavinences entre l’entrenadora i l’equip, juntament amb el fet que van acabar sent massa poques per jugar a futbol 11, va sorgir la iniciativa de crear un equip de futbol-sala.
La seva filosofia quan van plantejar-se crear l’equip era clara: els agradava el futbol i volien jugar però tenien altres prioritats, com ara els estudis i la feina, que havien de poder compaginar. I el més important de tot, més enllà de tenir molts èxits, volien gaudir del l’esport. Així ho van traslladar a l’Associació Esportiva Futsal, que va acollir la seva proposta adaptant-se al seu plantejament.
Actualment compten només a 8 membres a l’equip, cosa que les fa afrontar partits molt exigents pel fet que a vegades, fins i tot, no poden fer cap canvi. Les estratègies que han fet servir fins ara per poder descansar han passat per comunicar-se molt i rotar a la porteria en el moment que trobaven que necessitaven parar.
Asseguren que els és difícil reclutar a noves jugadores, sobretot perquè tant la localització (el Poliesportiu de Tiana) com l’horari (de 22h a 23h) dificulta que noies d’altres municipis s’animin a venir.
Algunes d’elles van començar a jugar al futbol des que eren petites mentre que per altres ha estat una descoberta més recent, però totes coincideixen en què han viscut moltes desigualtats en el tracte que han rebut com a noies que jugaven a futbol, un esport que encara avui està tan associat als homes. Maria Figueres (20 anys), ens explica que en diverses ocasions l’han tractada menys seriosament.
Fins i tot els nois de l’equip B del mateix club, afirma la Maria, al començament anaven amb més cura quan jugaven partits amistosos amb elles, com si corressin més risc de fer-se mal.
La Iris, de 23 anys, també assegura que ha notat un tracte diferencial durant tots els anys en què ha jugat a futbol. Ens explica l’exemple d’un dels clubs on va estar durant un temps, on les diferències passaven fins i tot per les quotes que havien de pagar nois i noies.
La Sandra, de 21 anys, a més, és estudiant d’INEF, cosa que li dóna una perspectiva més amplia de la situació de la dona en el futbol. Afirma que equips de noies molt més ben classificats que els dels nois poden arribar a tenir diferències salarials enormes, i que fins i tot els àrbitres cobren molt menys quan piten un partit de futbol femení. Ens explica el cas de la diferència de cobraments de companyes de la seva classe en relació als nois en categories més baixes.
La més jove de l’equip és la Nerea (15 anys), però no per això la menys experimentada en el futbol. Va començar a jugar amb 8 anys en un equip mixt, fins que arribat un moment va haver de canviar-se d’equip a una lliga només femenina, cosa que ella no va trobar necessària.
La Laia (18 anys), per la seva banda, també ha sentit dir més d’un cop que hauria de fer alguna altra cosa i no pas futbol, però la seva determinació per seguir jugant és clara.
El seu entrenador, l’Antonio Bravo, tret d’una suplència, no havia entrenat mai a un equip de futbol femení i afirma que hi ha molta companyonia i bon ambient. Com a dada curiosa ens explica que des que elles formen part del club s’ha generat una unió entre tots els equips que la formen que abans no tenien.
L’equip femení de futbol sala va setè en una lliga de deu equips. Una posició modesta, que no afecta les seves ganes de seguir gaudint amb el futbol-sala, un esport que ja han fet del tot seu.
