A l’Abdul, el seu pas per Tiana li va canviar la vida de dalt a baix: de malviure en una habitació a París, quasi en la indigència, ha passat a ser contractat per una empresa del nord d’Itàlia, fet que li permet, per fi, poder pagar el seu propi pis de lloguer.
Tot va ser una mica inesperat, fruit de la providència o del destí, diu ell, com tantes coses li han arribat a la seva vida. Fa uns mesos, va voler passar uns dies a Tiana per visitar la monja tianenca Mercè Cañabate, a qui ell considera la seva mare. Durant aquesta estada d’uns dies a Tiana va conèixer una persona que es va interessar per la seva vida. Després, amb contactes a Itàlia, aquella persona va fer les gestions necessàries perquè Abdul hi trobés feina. En poc temps, la vida del noi -curta però duríssima- ha fet un tomb de 360 graus.
L’Abdul i la Mercè es van conèixer el 2011 a un camp de refugiats a Tunísia. Ella hi treballava acompanyant el dia a dia dels refugiats, l’Abdul hi havia arribat després de fugir del seu país d’orígen, Costa d’Ivori, i creuar amb les butxaques buides i tot sol, mig continent. Era tot just un noiet: només tenia 15 anys, però volia arribar a Líbia. Ell mateix, traduït per Mercè Cañabate, ho explica:
Va ser quan va creuar Tunísia camí de Líbia quan l’Abdul es va haver de quedar al camp de refugiats. El periple fins allà l’havia fet travessar Ghana, Burkina, Mali, Níger i Algèria. És una de les rutes més freqüentades pels africans subsaharians que, fugint de conflictes armats i altres situacions desesperades, cercaven refugi a Europa o a certs paÍsos del Magrib, com Líbia. Per això, són camins farcits de contrabandistes i delinqüents. L’única seguretat, explica l’Abdul, l’ofereixen alguns policies d’aquests països, que complementen el seu magre sou a canvi de protecció, remunerada, als refugiats:
Cansat de no poder treballar, deixa el camp de refugiats i s’aventura cap a la frontera amb Líbia, el país on tothom deia que s’hi trobava feina de seguida. Però va ser posar els peus en aquell país, i tot d’una ser empresonat, tot i ser menor d’edat. Per a la Policia líbia, diu l’Abdul, el sol fet de ser negre i estar indocumentat és motiu per anar a la presó.
El 2013, després d’uns mesos de tracte “inhumà i degradant” les autoritats líbies van decidir treure’ls de la presó i plantar-los a una barca inflable -una pastera-, enmig del mar. De les 7 pasteres plenes a vessar d’immigrants, només la de l’Abdul va aconseguir sobreviure al naufragi amb els ocupants vius. També va ser gràcies a un fet extraordinari:
Després de quasi 3 anys a diferents camps de refugiats a Itàlia, a Sicília i a Roma, l’Abdul va aconseguir la residència d’aquell país. Amb l’anhelada residència, 5 euros a la butxaca i un rossegó de pa, va agafar un tren de Roma fins a París, on va arribar en recerca de feina. Allà hi ha passat els dos darrers anys de la seva vida, malvivint en una habitació de lloguer a canvi de la netaja i l’alimentació a un centre per gent gran.
Finalment, però, ha estat a Bérgamo on l’atzar ha volgut que l’Abdul hi trobés la vida digna que fa tants anys que li gira l’esquena. Previ pas per Tiana…