Una trentena d’espectadors entren a l’interior de la Sala Albèniz. Davant d’ells una platea buida i a sobre l’escenari, una trentena de cadires els esperen. Primera sorpresa, l’escenari és la platea, però… i els músics?
Els assistents pugen cautelosament, estranyats, seuen silenciosament.
Miren contemplatius l’espai buit de platea… però per poc temps. S’escolta un so sord i continu. El teló, davant d’ells, es tanca. Sembla que tot va de cap per baix. Els espectadors desapareixen darrera de la cortina vermella. Ja no tenen temps a raonar. S’apaguen els llums i aparquen la ment amb el só llunyà i distant del que sembla un flautí.
Ha començat Magma, una intervenció sonora a les fosques que recrearà en els assistents un munt de sensacions. Joma, saxofonista de Bandabòlit, raona perquè han creat aquesta perfomance que posa tota l’atenció a l’oïda i elimina tot judici visual i mental.
Els músics van de negre i són a les fosques. Es mouen sigil·losament per tota la platea. Són gats travessant l’escenari davant del teló tancat i que engabia al públic. Creen nous espais fent sonar els instruments a esquerra i dreta, a dalt i a baix. Les vibracions sonores no només s’escolten. Les poden percebre amb el tacte. Les noten a la seva pell. Als peus i cames noten les potents vibracions del so de la percussió que està a sota d’ells in crescendo.
Els músics actors es mouen descalços, junts, i toquen en un organitzat caos per crear les sensacions als espectadors. De vegades com una pinya apropant-se des del fons del teatre avançant cap el teló, d’altres amb en el simple moviment del cos i un fi so de l’aire travessant el tub del seu instrument de vent.
Recreen el magma de l’interior de la Terra en una perfomace col·lectiva. Però el que creen és un magma de sensacions en els assistents. Joma:
Bandabòlit són una vintena de músics de vent i percussió establerts a Tiana. Fan, entre d’altres creacions, propostes pròpies i experimentals. Fins i tot han experimentat a l’hora de fixar el preu de l’entrada. No hi havia.
El públic al sortir pagava el que creia, si és que pensava que havia de pagar alguna cosa. Per les sensacions creades a la sortida, també ha valgut la pena experimentar amb la taquilla.
Diuen a la publicitat de l’espectacle que “és quan hi sento que hi veig clar”. Després de gaudir d’un dels 3 passes, el públic surt més aviat amb una altra sensació: “és quan no hi veig, quan hi sento clar”.
