Facebook
Twitter
WhatsApp
LinkedIn

“Tengo la marquesina más guapa del pueblo”

Som al carrer d’en Gosch, a la fosca i humida riera de Tiana. És de nit i no trobem la casa de la Valentina, segons ella, molt il·luminada per uns grans fanals que, després d’una llarga història, ha aconseguit instal·lar.

Enmig de la nit, sentim crits… “Nenaaaas, ¿dónde estáis?!”. La veiem de lluny entre la foscor, sembla una dona amb caràcter. Duu una bata vermell fosc lligada amb un nus, un xandall que sembla més aviat un pijama i uns cridaners mitjons de ratlles ben bé col·locats fins els genolls. El toc final el donen unes sabatilles d’estar per casa. Així ens rep, com si ens conegués de tota la vida. Un cop estem amb ella, comença a parlar i parlar. Encara no hem entrat a casa seva, però ja ens hem adonat que li va la marxa. La nostra amfitriona ens fa passar al seu menjador que resulta ser ben al contrari que ella, més aviat fred i decorat amb mobiliari clàssic. Està encantada d’explicar-nos tot el que ha fet pel poble, es sent com una verdadera heroïna després de tot el que ha aconseguit.

P1030756

Passa l’estona i la Valentina, amb la veu alta i gruixuda, relata detalladament les mil batalles que ha tingut amb l’Ajuntament del poble. Entre història i història, deixa anar subtilment quins han estat per a ella els millors alcaldes que hem tingut. No te pèls a la llengua, relata orgullosa com la resta dels veïns es dirigeixen a ella amb les seves queixes. “Saben que me da igual ser la pesada y me comentan todo lo que les parece mal”, diu amb èmfasi. Té clars quins són els seus drets com a ciutadana. Una vegada, fins i tot  va  ser capaç de portar les escombraries a les portes de l’Ajuntament per reclamar uns contenidors en condicions per a la riera.

Sense cap mena de dubte, però, l’anècdota per excel·lència és la de la seva estimada marquesina. No ha parat fins a aconseguir-la. Primer, volia un autobús que la passés a recollir per “su riera” i, quan el va tenir, va demanar sense cessar “una marquesina para cuando llueva”. Però no es pensava conformar amb una marquesina qualsevol.

Havia de protegir completament de la pluja i del vent. No era suficient, per tant, una simple paradeta d’autobús que es distingia per un cartell blanc i groc on hi posava “B29”. Insistent i complidora, la seva assistència als plens de l’Ajuntament va fer que, finalment, aconseguís la desitjada marquesina. “No es como las otras del pueblo, es mucho más guapa, rústica”, afirma amb un somriure entre les dents.

[destacat_dreta]“Sé mucho de todo, pero no he querido ser nunca alcaldesa”[/destacat_dreta]

Ja té la marquesina rústica que tanta lluita li ha portat, però encara no està del tot contenta. Com diu ella, “está claro que voy a seguir yendo al Ayuntamiento, ahora cuando llueve nos mojamos porqué la marquesina ‘namás’ tiene techo”. Li preguntem, perplexes, si la guerra encara no ha acabat. “Si hombre, faltaría más!”, replica. Ara, toca reclamar parets laterals per la marquesina, la nineta dels seus ulls. I no només això, sabem del cert que anirà a “montar jaleo” si és necessari per sentir-se, en qualsevol punt del poble, com a casa seva.

Per acabar la trobada, li preguntem si li hauria agradat ser alcaldessa. Entre riures i gesticulacions molt marcades, ens confessa que, “sé mucho de todo, pero no he querido ser nunca alcaldesa”. No sabem per què, però creiem que darrere d’aquestes paraules s’amaga una certa veritat: en el fons, està segura que hagués estat una perfecta alcaldessa.