L’Anna Maria Villalonga és professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i està especialitzada en la divulgació i la investigació de la novel·la negra. Forma part de l’Associació En Negre, l’organitzadora del Premi Memorial Agustí Vehí que s’entrega al Tiana Negra. Com a escriptora, ha publicat molts relats i participat en antologies, fins que a l’any 2014 va treure la seva primera novel·la, “La dona de gris”. També és crítica literària i el seu blog “A l’ombra del crim” és un referent en el gènere negre.
Aquest any, però, se li ha girat feina: és la comissària de l’any Pedrolo, que celebra l’efemèride del centenari del naixement de l’escriptor. Per aquest motiu és una de les participants a l’acte d’homenatge a Manuel de Pedrolo que obrirà el festival Tiana Negra avui a dos quarts de vuit de la tarda. La Local ha parlat amb ella per conèixer-la millor i saber més sobre la seva feina com a comissària.
Periodista: Quins són els escriptors i llibres que l’han marcat?
Anna M. Villalonga: La llista és tan llarga que no sé per on començar, tant si parlem d’autors de gènere negre com d’autors que no ho són. A cada període de la meva vida, hi ha hagut lectures que m’han marcat. No em veig amb cor de fer una llista ara mateix, sense ser injusta amb molts llibres i amb molts escriptors. Per això només et diré un títol, que ja és un gran clàssic. El vaig llegir de molt joveneta i no l’he oblidat mai: El raïm de la ira, de John Steinbeck.
P: També és crítica de cine i una gran cinèfila. Quins directors i pel·lícules l’han marcat?
AMV: A mi m’agrada molt, d’una banda, el cinema clàssic de Hollywood. M’he criat veient-lo, amb el meu pare. El conec molt bé: pel·lícules, actors, actrius. Però si he de citar dos directors amb una obra que m’arriba del tot són sens dubte Alfred Hitchcock i Woody Allen. Ja sé que darrerament Woody Allen no és el que era, també sóc crítica amb això que continuï fent una pel·lícula per any, però molts dels seus films són per a mi de capçalera. I pel que fa a Hitchcock, crec que va ser un mestre indiscutible.
P: Quina importància ha tingut la lectura (i l’escriptura) al llarg de la seva vida?
AMV: Tota la importància del món. Jo sóc lectura i sóc escriptura, no sé com definir-me millor. Tota la vida he llegit sense parar, bojament. I també he escrit, sempre, des dels 7 o 8 anys. Perquè una cosa és escriure i l’altra publicar. De vegades em pregunten com m’he decidit a escriure, com si fos una cosa nova, dels darrers anys. I em fa molta gràcia i una mica de ràbia, perquè tothom que em coneix sap que, des de ben petita, quan em preguntaven què volia ser de gran, jo responia: “escriptora”. Tinc folis i folis per tot arreu. Vaig guanyar diversos premis literaris. Vaig estudiar Filologia amb la creença que era l’adequat per arribar a ser escriptora.
Ara bé, la vida és complexa i té molts entrebancs. De vegades et porta per camins insospitats. Per això dic que escriure i publicar no és ben bé el mateix.
P: Per què es va especialitzar en novel·la negra?
AMV: Jo he escrit moltes coses, molts relats no negres. Ara bé, el gènere negre m’agrada molt com a lectora i, de mica en mica, t’hi vas ficant. Com a investigadora, m’encanta treballar-hi i estudiar-lo. Com a escriptora, també. Però si t’hi fixes sóc bastant heterodoxa. No crec que a la vida escrigui només negre. També vull fer altres coses.
P: Vostè ha dit que no li agraden les etiquetes respecte al gènere negre. De fet, la seva primera novel·la, “La dona de gris”, no entrava dins dels canons habituals. Tot i així va rebre molt bones crítiques. S’esperava tan bona rebuda o tenia por que els especialistes en gènere negre ho critiquessin?
AMV: No, la veritat és que no esperava res. Tampoc no tenia por. No es pot ser covard, ni amb l’escriptura ni amb la vida. Jo no puc escriure una cosa en la qual no crec. “La dona de gris” va ser agosarada quant a l’heterodòxia, però també molt honesta. I crec que molta gent s’hi va sentir identificada per això, per l’atmosfera i la sinceritat que hi ha trobat. És una novel·la breu, un petit exercici.
D’altra banda, estic segura que molts especialistes no veuen clar l’allunyament del cànon que hi ha a “La dona de gris”. De fet, hi ha hagut alguns silencis prou significatius al voltant de la novel·la. Però per a mi això és positiu, perquè jo no vull escriure l’eterna i repetida novel·la negra que escriu tothom. Si alguns callen, és que camino. La transgressió m’interessa més que la submissió a unes convencions que no em serveixen.
Que tant “La dona de gris” com sobretot “El somriure de Darwin” hagin agradat a companys meus de la Universitat, poc amants del negre, llegidors de nivell, és per a mi la millor recompensa. Vol dir que m’allunyo dels codis de sempre.
P: Per a vostè, quina és l’essència de la novel·la negra: la psicologia dels personatges o la trama en la que es veuen envoltats?
AMV: Tot depèn. Cada història és diferent. L’important és arribar al final havent transmès allò que volies, havent sacsejat el lector, havent-lo incomodat i interpel·lat. Per a mi no hi ha recompensa més gran que saber que el lector no hagi pogut abandonar el llibre des que l’ha començat. I això tothom m’ho diu de les meves novel·les. La segona gran recompensa és que recordin el llibre i els personatges després que hagi passat el temps. Que no oblidin la novel·la.
Penso que això s’aconsegueix a través dels personatges, el rerefons i l’atmosfera. La trama no m’importa tant, per important que sigui. M’interessa escriure de dins enfora, no de fora endins. No suporto les novel·les que semblen cròniques de la realitat.
P: Li han posat el nom de “la dama negra de la literatura criminal catalana”. Què significa per a vostè aquest reconeixement?
AMV: No sé què dir-te. Són coses que es diuen. Suposo que, en un món fonamentalment masculí, resulta fàcil destacar que hi hagi una dona fent d’estudiosa del tema. Però no sé si és bo, potser hauríem de normalitzar la presència femenina arreu. De fet, hi ha moltes escriptores i moltes investigadores. O sigui que no sé.
P: Aquest any, al Tiana Negra, és una de les participants a l’acte d’homenatge a Manuel de Pedrolo, com a comissària de l’Any Pedrolo. Expliqui’ns com va sorgir el projecte, com li van oferir i com ha estat el procés de gestació.
AMV: L’Any Pedrolo és una commemoració oficial de la Generalitat de Catalunya. Cada any se celebren les efemèrides que semblen més destacades referides als escriptors catalans. La Institució de les Lletres Catalanes és l’organisme que s’encarrega de coordinar-ho. L’Any Pedrolo compta, a més, amb l’impuls de la Fundació Pedrolo, que dirigeix Adelais de Pedrolo (la filla de l’autor) i que té uns membres molt destacats, grans experts en la figura i l’obra de Pedrolo. La meva designació com a Comissària sorgeix de les reunions entre tots aquests implicats, quan consideren que jo puc ser la persona adequada i Laura Borràs, la directora de l’ILC, m’ho proposa. A partir d’aquí, tot ha estat treballar amb molta il·lusió.
P: Com a lectora, quina importància ha tingut Pedrolo en la seva vida?
AMV: Ha estat un autor que he llegit molt i respectat enormement. Jo no vaig arribar a ell a través de les obres habituals. No havia llegit encara ni el Mecanoscrit ni Joc brut i vaig enfrontar-me a una novel·la molt més complexa, Totes les bèsties de càrrega. Em va fascinar, perquè ja vaig veure que era un gran escriptor, un home compromès que no es conformava amb fer el que feia tothom. A partir d’aquí, sempre em va acompanyar. També he de confessar que moltes de les seves obres les vaig llegir fa molt de temps. Ara les estic rellegint i m’està resultant inevitable enamorar-me perdudament de Pedrolo a cada nova línia que ressegueixen els meus ulls.
P: Parlareu de la seva obra negra. Quants títols va fer en aquest gènere? Quina qualitat tenen, segons el teu parer? Com era el Pedrolo “negre”?
AMV: Tradicionalment, s’ha considerat que Pedrolo va escriure 5 novel·les negres: Doble o res, L’inspector fa tard, Es vessa una sang fàcil, Mossegar-se la cua i Joc brut. Tanmateix, jo diria que aquesta classificació és en certa manera revisable. Hi ha molts altres títols que hi podrien ser: Pas de ratlla, Algú que no hi havia de ser, o d’altres que contenen molts elements del negre: M’enterro en els fonaments, Milions d‘ampolles buides, Falgueres informa, Se’n va un estrany, i d’altres.
Pedrolo és un gran lector de negre i traductor de diversos autors, sobretot americans. Ell sap que els recursos del gènere atrapen el lector. Per això els usa moltes vegades, per tal de dotar les obres d’un ritme que el gènere negre li facilita. D’altra banda, sempre innova, encara que molts cops s’inspiri directament i sense embuts en els clàssics. La seva fita és demostrar que en català podem tenir obres de tota mena i que la normalitat d’una cultura i d’una literatura és arribar a tot tipus de lectors.
Com a director de “La cua de palla” va treballar en aquest sentit, va predicar amb l’exemple i va provar de temptar altres escriptors catalans de l’època a conrear la novel·la policíaca.
