L’Anna Targarona va patir un avortament quan estava de disset setmanes, perdent a la seva filla Ania. Aquesta experiència és la que la va portar a crear el curt i, després, l’associació que porten el nom d’aquella filla que no va arribar a néixer:
El curt es podrà veure aquest dissabte 15 d’octubre a les onze del matí a Can Riera dins del marc del Dia Internacional del Dol Perinatal i Gestacional, on l’Anna estarà present. No és l’únic curt que ha fet, però. Després en van venir dos més:
L’acte també comptarà amb la presència de la Doctora Maria Teresa Pi-Sunyer, psicòloga experta en dol perinatal i gestacional, que parlarà sobre el dol perinatal. Tant ella com la presidenta i fundadora de l’Associació ANIA destaquen la importància de visibilitzar, deixar parlar i compartir les històries de totes les persones que han perdut un fill abans de néixer o en els 28 dies posteriors al part:
I és que la mort perinatal encara és una realitat invisibilitzada que s’enfronta als tabús de la societat, tal com apunta Pi-Sunyer:
Si la mort ja és un tabú de per si, doncs, la mort d’algú que no ha arribat a néixer o que ho ha fet en els dies posteriors ho és encara més. I, malgrat tot, és una situació més habitual del que sembla a primera vista:
De fet, una de les queixes que fan associacions com la de l’Anna és com el seu dol tendeix a ser invisibilitzat, minimitzat o fins i tot desautoritzat:
Aquesta reivindicació també la recull el Manifest que la Federación Española de Duelo Gestacional, Perinatal y Neonatal (FEDUP), juntament amb més de mig centenar d’associacions i professionals de l’àmbit del dol perinatal, han elaborat de cara al 15 d’octubre.
El Manifest porta com a lema “El meu nadó va morir, els nostres drets no“, i reivindica la necessitat d’informar adequadament a les famílies sobre quins són els seus drets i els dels seus nadons, així com l’exercici d’aquest, quan s’enfronten a una mort durant l’embaràs, el part o pocs dies després de néixer.
Un d’aquests drets està relacionat amb la creació de records i la possibilitat de realitzar rituals de connexió i comiat. L’Anna diu que ella no ho va poder fer:
El que també es vol és que la societat reconegui l’existència d’aquests nadons, per exemple, amb la creació d’un registre on se’ls pugui inscriure:
Una altra manera de reconèixer-los és que, més enllà del pare o la mare, també s’impliqui en tot el procés de pèrdua i dol als familiars i les persones més properes:
Una altra de les demandes és la creació i millora de protocols en atenció hospitalària, ja que actualment no existeix una llei a escala nacional que estandarditzi i consensuï com s’ha d’actuar:
Hi ha hospitals, com el de la Vall d’Hebron, que tenen un protocol específic. La Doctora Maria Teresa Pi-Sunyer ha format part de l’equip d’aquest hospital encarregat d’aquesta àrea durant molts anys:
El Manifest també recull la importància de la formació específica dels professionals que acompanyen a les famílies durant les pèrdues perinatals. Així ho defensa, també, la Doctora en Psicologia:
Ara com ara, s’estan produint alguns avenços. Un exemple d’això és el permís per dol gestacional concedit per la Generalitat que permetrà que les persones que hagin patit una pèrdua gestacional entre la setmana 6 i el dia 179 de la gestació, és a dir, les pèrdues que tinguin lloc abans del sisè mes, tinguin dret a un permís de 3 dies hàbils. Ambdues ho celebren, tot i que l’Anna creu que és insuficient:
També s’estan duent a terme iniciatives com els espais del record als cementiris:
Malgrat aquests avanços, encara queda molt per canviar.
