Era el matí de l’11 de setembre del 1996. Tot i que feia mesos que en parlàvem, a dues hores d’inaugurar escrivíem a contrarellotge el reportatge que havia de servir per explicar a tot un poble d’on sortia aquell nou mitjà de comunicació i cap a on anava. No ho sabíem, però estàvem fent el que molts fem ara cada dia i mil cops. Escriure frenèticament una última hora. Una noticia que surt de l’imprevist quan penses que tens un dia tranquil i que no tindràs gaire problemes per fer la feina ben feta sense córrer. El periodisme és així. I així es va viure des del minut 1 a Ràdio Tiana.
Quan es va acabar el primer cap de setmana d’emissions, perquè només s’emetia el cap de setmana, vam respirar tranquils. Però la tranquil·litat va durar tant sols uns segons. “Això serà cada setmana!!!” I quan va començar la programació diària, només un any i mig després, alguns teníem la sensació que era com fer una obra de teatre cada dia, sabent com és de complicat muntar una obra de teatre… Estàvem dins un espiral que no s’acabava mai.
Amb un estudi i els aparells més simples per tirar endavant una programació senzilleta es va tirar endavant una graella i un servei públic ambiciós i valent. No teníem gaire mitjans, però teníem la força, l’empenta, les ganes de treballar, l’esforç i la il·lusió que sense saber-ho emissores veïnes envejaven.
Quan estudiant periodisme ben poques vegades toques micro i quan en municipals més grans no et deixen fer pràcticament res, aterrar a Ràdio Tiana i que et caigui al damunt una muntanya de feina és tot un regal per professionals que ara podem veure, escoltar i llegir en mitjans de primera línia.
[destacat_dreta]No teníem gaire mitjans, però teníem la força, l’empenta, les ganes de treballar, l’esforç i la il·lusió que sense saber-ho emissores veïnes envejaven[/destacat_dreta]
Només teníem això: molta feina i il·lusió, ganes d’aprendre i un gran sentit de la responsabilitat davant els micròfons. Informar no és fàcil. I arrencar de zero un mitjà que penja de l’Ajuntament aixeca moltes suspicàcies. No cobrava ningú. Ni el director. I aquell esperit que alguns havien viscut treballant per les entitats es va traslladar a l’emissora. La força de l’associacionisme es va mantenir fins i tot amb els primers sous, perquè es treballaven 12 hores amb contractes de 4.
I el “monstre” es va anar fent gran. 24 hores de programació diària no són fàcils, però amb un ordinador, “ho podem fer”. “Ho podem fer!!!”. Sempre ho podíem fer tot. Aquest era l’esperit de l’emissora municipal més petita de Catalunya. I vam fer butlletins a cada hora, una mena de Catalunya Informació a primera hora del matí, 3 edicions informatives més de mitja hora al migdia, vespre i nit, i tots els programes de servei com el ple, els esports, l’actualitat política, la cultura i un centenar de programes de col·laboradors.
Amb només 3 anys arriben les primeres eleccions municipals i el gran repte que demostra perquè és necessària l’emissora. Per primer cop a Tiana es coneixen els resultats al moment i la ràdio marca d’aprop una campanya electoral que comptava amb els candidats de més nivell polític que hi hagut mai al poble.
La ràdio és ja imparable. I cada cop la bogeria era més gran. 24 hores en directe de ràdio solidaries, uns pastorets amb els polítics, els interminables i entranyables resums de l’any, debats, concerts, especials de Festa Major… Sempre al carrer… sempre… perseguint aquell objectiu llargament repetit de portes en dins de la ràdio: “treballar per la vertebració del poble”.
Sempre corrent per ser els primers i per ser el referent de la informació local. La competència era forta. Hi havia El Punt, però la ràdio trepitjava territori com ningú i volia explicar les coses que hi passaven millor que ningú. Ambició, se’n diu. Sana ambició.
Ràdio Tiana era una barreja del model d’èxit de Catalunya Ràdio, que teníem com a referent, i un model encara per arribar: RAC1. Sense saber-ho vam fer una ràdio sense cotilles. Descarada i valenta alhora que rigorosa i plenament compromesa amb els seus oients, el poble de Tiana.
Tot això s’aconsegueix amb moltes hores de feina i poques de son. I sense por. Arremangats i despentinats, com els periodistes de debò. Corrent i embogint perquè vas de cul i t’agrada anar-hi. Perquè saps que estàs fent bona feina i perquè el poble s’ho mereix.
Tiana torna a merèixer un mitjà igual i uns periodistes bojos que sàpiguen prendre el pols al poble i ho sàpiguen explicar millor que ningú. I per això torna a fer falta il·lusió, esforç i ambició. El que va ser el principal motor de Ràdio Tiana i el que ara ha de tornar a brogir a La Local.
