“Històries d’Istanbul, a contrapeu” no deixa espai per dubtar sobre on està inventada aquesta obra, escrita per la dramaturga Yeşim Özsoy i dirigida per Joan Arqué. Les històries que ens expliquen mostren una angoixa existencial que fa que, qui les viu, senti que la ciutat està en contra seva. L’obra s’ha pogut veure aquest dissabte a la nit a la Sala Albéniz.
Alguns per la situació política, d’altres per la cultura turca i d’altres per pura rebel·lia: tots se senten atrapats a una ciutat que, d’altra banda, són incapaços de deixar.
A nivell interpretatiu és interessant veure com els actors i actrius passen d’un personatge a l’altre. En casos com el d’en Francesc Ferrer són tot el contrari l’un de l’altre.
Amb l’escenari instal.lat a la platea de la Sala Albéniz, la distància entre el públic i els actors era mínima. És important tenir en compte que aquest muntatge ha estat resident al Teatre Lliure, on la distribució de les graderies permet fer un muntatge d’aquest estil. És interessant veure com es distribueixen les històries: els intèrprets estan sobre l’escenari en tot moment. Anem sentit fragments de les converses, que es van intercalant de forma aparentment aleatòria. Però, poc a poc, es van explicitant les relacions que hi ha entre els personatges que ens han explicat just abans de començar.
L’obra ha tingut una particularitat, aquest dissabte. En Jordi Figueres ha substituït en Jordi Martínez i l’actuació de Tiana ha estat la seva primera dins el repartiment d’ “Històries d’Istanbul”.
Un dels punts forts de l’obra és el monòleg final que fa l’actriu Mercè Arànega: converteix tota la ràbia que deixen anar els personatges contra la ciutat en una culpa, que li fa veure que potser són ells els qui han fet que la ciutat sigui així. En acabar, el silenci en que havia mantingut el públic des de minuts abans que comencés l’obra s’ha convertit en un aplaudiment que ha durat gairebé 5 minuts.
“Històries d’Istanbul” es podrà veure al Teatre Lliure de Gràcia des del 16 de maig fins al 3 de juny.
