El setembre del 1992 en Jordi Marí recollia de mans de l’aleshores reina Sofía una medalla de bronze. Eren els Jocs Paralímpics de Barcelona’92 i en Jordi acabava de fer el 3r lloc als 100 metres braça: ja fa 25 anys, de tot allò. A La Local- Ràdio Tiana hem volgut reviure, amb el nedador tianenc, aquells dies tan especials a la seva vida.
Tot va començar de ben petit: els pares d’en Jordi el van apuntar a nedar al Club Nàutic Bétulo, una instal.lació molt popular a Badalona, en una època, els anys 70, en què a Tiana ni hi havia piscina municipal ni estava en projecte. Però va ser en l’adolescència, als 14 anys, quan en Jordi es va començar a dedicar a fons a aquest esport. I és que va ser justament a aquella edat quan el tianenc va perdre, per sempre, la vista. Això li va canviar la vida en diversos aspectes, com explica ell mateix:
Veient que tenia moltes possibilitats, en tornar d’Alacant el va agafar una entrenadora de natació de l’ONCE. Així, van arribar les primeres victòries en campionats locals, després de Catalunya, d’Espanya i, finalment, va començar a destacar com a figura internacional dins la categoria B-1, la de cecs totals.
Amb 20 anys, als Jocs Paralímpics de Seül’88, en Jordi Marí va aconseguir 3 medalles de bronze en natació: començaven uns anys fabulosos per a ell i els seus. Darrera, però, hores i més hores de piscina, en paral.lel a una vida carregada d’esforç més enllà de la natació. Aquest era el seu dia a dia als 23 anys, quan va guanyar la medalla a Barcelona’92:
En Jordi Marí ho té molt clar: res del que va guanyar ho hauria pogut fer sense el suport de la seva família:
Com va ser aquell dia mític?
El 3 de setembre del 1992, primer dia dels Paralímpics, en Jordi va ser, a més dels primers en competir als Jocs, el primer en aconseguir una medalla pel seu país. Ell ho recorda amb emoció:
Aquell dia, una bona part de la grada de la piscina olímpica -les piscines Picornell- s’aixecava enmig de crits i aplaudiments al tianenc, sostenint pancartes que, potser més que cap altra cosa viscuda aquelles hores, a en Jordi va arribar-li a l’ànima. I és que Tiana s’havia organitzat per baixar a Montjuïc i acompanyar-lo en aquells moments tan emotius:
Més enllà de tots aquests records, en Jordi continua la seva lluita perquè les persones discapacitades assoleixin drets que encara se’ls neguen i una igualtat de la qual encara són lluny. L’import que un medallista paralímpic ingressa, per exemple, és considerablement inferior a la que guanya, pel mateix bronze, un d’olímpic. Amb tot, s’ha avançat perquè en Jordi, ni el 1988 ni el 1992, no va guanyar ni una pesseta amb els seus bronzes paralímpics.
