Una llarga adolescència. Aquest és el títol de les memòries publicades per Rosa Regàs amb l’editorial Ara Llibres per aquest Sant Jordi i, probablement, també la descripció de la que fou una de les èpoques més dures de la vida de l’autora.
Després de tornar de l’exili de França al 1939, sent encara una nena, Regàs es va trobar una Barcelona molt diferent a la que havia deixat abans de la Guerra Civil. Un espai on, segons l’escriptora, “tots eren franquistes i més o menys conservadors” i on la majoria de dones eren incapaces de veure que els hi mancaven drets i llibertats i, amb la convicció de que eren lliures, “contribuïen a mantenir la societat patriarcal”.
Tot i així, Regàs no es va donar per vençuda i va voler lluitar per reivindicar la figura de la dona. Va estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona i es va comprometre políticament. Segons ella, va ser després “d’entendre que era la política franquista” que va decidir també participar en múltiples manifestacions. Amb totes les seves intervencions, volia aconseguir una “igualtat de drets entre homes i dones” que l’escriptora considera que encara no s’ha aconseguit.
A Una llarga adolescència Regàs repassa tota la seva lluita personal per a què les dones poguessin assolir el mateix estatus que els homes en els temps del franquisme més dur. A més, l’escriptora enriqueix la història amb anècdotes que deixen molt clara la seva posició ideològica. Un exemple molt evident és quan la seva sogra li va dir que servís el dinar al seu marit i ella li va contestar: “que potser és manc?”
