La quarta edició del Tiana Negra ja ha estrenat una altra de les seves novetats, ja que, aquest dissabte, enlloc d’una taula de novetats literàries, com era habitual, per primera vegada se n’han fet dues. Dos espais que han servit per a què un total d’onze autors poguessin presentar les seves novel·les, amb una presentació doble per part de l’Esperança Camps.
La Consellera de Participació, Transparència i Cultura de les Illes Balears ha aprofitat l’ocasió per donar a conèixer les dues novetats que ha publicat durant aquest any: La cara B, de Llibres del delicte, i L’illa sense temps, de l’editorial Meteora. Ha estat, doncs, un bon any per Esperança Camps, que ha assegurat que, amb els compromisos que implica el seu nou càrrec com a consellera, no podria haver presentat aquests dos llibres sense “un conjunt de generositats” que li han arribat per part dels editors.
Aquestes són, a més, les primeres novel·les purament negres que ha escrit Esperança Camps. Com ella, hi havia altres autors que s’estrenaven en aquest Tiana Negra. És el cas de Mireia Llinàs, que fins ara s’havia dedicat al guió i que va quedar finalista del segon Premi Agustí Vehí amb la seva opera prima Els enemics silenciosos, on una inspectora capaç de viatjar en el temps investiga un crim de postguerra. Per ella, tornar un any després havent publicat aquest llibre suposa tancar un cercle.
Llinàs era una de les quatre dones que enguany presentava una novetat al Tiana Negra i, a més, també era la més jove. Dos elements que, per ella, no suposen cap tipus d’obstacle, malgrat el que pugui semblar des de fora.
En aquest sentit, Llinàs creu que “un escriptor ha de ser capaç de posar-se a la pell de qualsevol persona i situació”, pel que no importa quina sigui la seva edat o gènere. De fet, aquesta escriptora ha estat afalagada per altres autors amb molta més experiència, com el mateix director del festival, Sebastià Bennasar.
Però, entre les presentacions d’aquest festival, no tots eren novells i també hi han assistit alguns autors més consolidats en el gènere com el Marc Moreno, que presentava el seu llibre Contra l’aparador. Una novel·la que molts han qualificat com la seva millor obra i que parteix de la desesperació que pot provocar en algunes situacions la paternitat o la maternitat.
Rafael Vallbona, per la seva banda, ha presentat Dits enganxosos, una obra que transcorre a la Barcelona post-olímpica. En canvi, en una altra Barcelona, la del s.XIX, és on Toni Arencón ha ubicat la seva nova novel·la, L’ànima de l’assassí, que se centra en la figura del frenòleg Marià Cubí i en el seu esforç per demostrar que l’ànima està al cervell i que es pot desenvolupar de diferents maneres, afectant a la forma del cap. De fet, Arencón fins i tot s’ha atrevit a definir com era l’ànima del director del festival, Sebastià Bennasar, avaluant només el seu cap.
Una altra “negrota” amb experiència que ha estat present aquest dissabte al festival ha estat la Margarida Aritzeta, que enguany ha continuat la història de la inspectora Mina Fuster amb la novel·la Els fils de l’aranya. I, Jordi Solé, un altre dels clàssics del gènere, ha apostat pels rituals vudú i els personatges “negrots” amb La nit de Damballah.
Però en aquesta quarta edició també hi ha hagut una sèrie d’autors que, tot i estar consolidats, no s’havien atrevit amb el gènere negre fins ara. És el cas d’Emili Bayo, que amb el seu llibre Puta Pasta, s’ha atrevit a anar més enllà de la novel·la negra per fer una novel·la “molt negra”.
Bayo també juga amb la desesperació. En aquest cas, la generada pels diners, i, a part, inclou molts homenatges a la literatura i el cinema negres. El seu llibre, de fet, va guanyar el Premi Crims de Tinta l’any passat al BCNegra i, per ell, ha estat un plaer poder tornar-lo a presentar en aquesta edició del Tiana Negra.
Amb una perfil molt semblant, també han presentat els seus llibres Jordi Boixadós i Xavier Vernetta. El primer va decidir endinsar-se en el gènere negre amb L’home que comptava diners perquè li semblava molt interessant analitzar aquelles coses que les persones som capaces de fer “quan estem davant d’un conflicte”. Vernetta, en canvi, va apostar per la novel·la criminal perquè, segons ell, aquesta “diu i planteja coses que no s’expliquen als mitjans de comunicació” però que formen part de la realitat actual.
