Alumnes, pares i mestres potser coneixien la història que hi ha al darrere d’ “El secret del meu turbant”, però quan t’ho explica la mateixa protagonista l’impacte és molt més gran. La Nadia Ghulam aquest dijous ha aconseguit que la Sala d’Actes de l’Institut Thalassa de Montgat estigui plena. I que tothom qui ha assistit a ala seva xerrada no hagi quedat indiferent. Ha despertat la curuiositat de nois i noies que no s’havien imaginat com era una guerra, i menys, vista amb els ulls d’una nena de vuit anys a la que li esclata una bomba i li crema la cara. Alumnes del centre han quedat bocabadats amb la vida d’aquesta noia afganesa.
Quan s’ha obert el torn de preguntes els primers en participar-hi han estat els alumnes. Des de l’AMPA, organitzadora d’aquesta xerrada, s’ha valorat molt positivament la participació dels més joves. Carlos Garcia, president de l’associació, ho ha destacat.
“Pau” és la primera paraula que s’aprèn a l’Afganistan, segons la Nadia. Una paraula que tothom sap , però de la que ningú coneix el significat. Des del dia que va esclatar la bomba a casa seva, quan tan sols tenia vuit anys, es va esvair la felicitat que regnava en aquella familia. Ella, després d’aquell dia, va passar dos anys en un hospital, una de les conseqüències d’aquella bomba van ser les cremades a la seva cara. Amb un pare discapacitat, el seu germà mort i la seva mare al càrrec de les dues germanes petites, la situació era molt complicada a casa seva. Nadia Ghulam tenia onze anys quan va decidir que ella tiraria endevant la familia. A la seva ciutat, Kabul, en aquell moment, primer en plena guerra i després en ple règim talibà, les noies no podien treballar, ho tenien prohibit, així que no tenia alternativa: s’hauria de fer passar per noi per poder alimentar als seus. La Nadia ha explicat que el que més desitja és tornar a ser feliç amb la seva familia.
Ella va ser una persona que va cridar l’atenció de molts periodistes, la història d’una noia que va fer-se passar per noi per poder treballar. Molts d’ells li havien dit que la treurien de l’Afganistan per curar-la en algun dels seus paisos però acabaven no fent res per ella. Fins que, finalment, allò va ser una realitat La Nadia va arribar a Barcelona gràcies a una periodista i una ONG que si que van cumplir tot el que li van dir: van portar-la a Barcelona i la van operar. Des de llavors que viu a Badalona amb la seva familia catalana. Estudia treball social per poder tornar al seu país i ajudar amb els seus coneixements. Tot i voler tornar a l’Afganistan, però, la Nadia no marxarà mai definitivament de Catalunya.
La il·lusió de la Nadia Ghulam és tornar la felicitat a la seva familia. Algun dia espera tornar a dinar amb els seus al voltant d’unes estovalles amb cares somrients.
