Senten una certa distància i, més que res, indiferència: la recent dissolució d’ETA, anunciada per la pròpia organització fa pocs dies, ha agafat l’Iñaki Ojinaga i la Rosi Basanta una mica a contrapeu. Tots dos són tianencs nascuts i criats, però, a Euzkadi. Se senten bascos de soca-rel i el conflicte polític basc els ha tocat de prop. Afirmen amb rotunditat que tant aquesta dissolució com l’anunci d’alto al foc definitiu fet per ETA el 2011, “arriben tard però, malgrat tot, és una bona notícia”.
Tanmateix, la Rosi afirma que “benvinguda sigui aquesta dissolució”. Ella té, però, diverses qüestions a fer sobre la forma en què aquesta s’ha escenificat:
Aquesta basca d’Algorta tampoc acaba de confiar en la veracitat del fons de la qüestió, assenyala, i explica perquè:
L’Iñaki, de Deusto, confessa sense embuts que “la política no m’interessa gaire”. Acull amb una barreja de satisfacció i, alhora, d’indiferència aquesta escenificació d’un final llargament esperat.
Un tret comú de tots dos, igual que de milers de persones al País Basc: recorden amb nitidesa els començaments d’ETA i tenen amics i familiars que d’alguna manera hi van estar a prop, d’aquell inici. Aleshores, contra un dictador, afirmen tant la Rosi com l’Iñaki, es podia entendre l’existència d’ETA i la seva tria de la lluita armada:
Després, però, amb el pas dels anys, la Rosi i l’Iñaki coincideixen que ETA va perdre el rumb, els ideals i, fins i tot, els orígens, afirmen:
I ara, a Euzkadi, creuen que les víctimes poden parlar veritablement de reconciliació i de perdó? I fer-ho amb oblit o sense oblidar res?
Amb ETA o, ja sense, el cert és que aquests dos tianencs, l’Iñaki i la Rosi, seguiran enyorant la seva terra d’origen com a bascos de cap a peus que són.
